Jornades Arquitectura i Salut. Objetiu: espais més saludables.

Autor: Anna Cunillera. Publicat a: Nova Conca, 23 d'octubre de 2020. Temps de lectura: 2'

Seguint el fil de l’article anterior, continuo escrivint sobre la jornada que el grup Arquitectura i Salut del COAC va celebrar el passat dia 22 de setembre de 2020, dins un cicle de jornades per parlar i debatre de quines necessitats i tendències ens trobem en els espais arquitectònics. Des de l’arquitectura, ja fa temps que es pensa que la salut és un dels eixos fonamentals en la projecció de nous espais per a la vida de les persones. Es pot seguir al Canal de YouTube COAC Arquitectos.

ESPAIS D’OFICINA

La City de Londres. Autor: Ben Sutherland. Data: Abril 2010. Llicència: CC BY 2.0

En Lluís Dalmau, cap de l'Àrea d'Implementació de les Tècniques de Gestió d'Immobles i Serveis Vinculats en Generalitat de Catalunya, comença recordant-nos que l’arquitectura saludable ha de tenir en compte no només la salut física de l’usuari, sinó també la salut mental.

Les primeres oficines van començar amb la necessitat d’escriure documents i que aquests es quedessin dins l’edifici. Les primeres oficines «modernes», de principis de segle XX oferien espais diàfans i flexibles, amb bona il·luminació, per fomentar la col·laboració i la cocreació. I aquests espais continuen sent necessaris. Avui en dia hi ha molts edificis d’oficina de diverses tipologies, més obertes o més tipus cel·les individuals de treball.

Segons Dalmau, la tendència que s’intueix és que les oficines necessitaran més espais de coworking, generals o específics. Seran espais flexibles i digitalitzats. S’hi haurà d’anar perquè la feina requereix la presència física del treballador, per la relació social, per l’intercanvi, per la creativitat. La feina en equip és essencial per a les empreses que volen progressar.

Hi haurà una combinació entre el teletreball i el treball presencial, en espais multidisciplinars o sales de reunions multiús; espais amb bon so, bona il·luminació, bona connexió de dades, facilitats que no sempre podem tenir a casa.

Un exemple d’això és precisament aquesta (i moltes d’altres) trobades online, on els ponents ens parlen tots des d’un mateix espai i els oients ho fan des de qualsevol lloc, mitjançant un dispositiu amb connexió de dades.

EQUIPAMENTS HOSPITALARIS

Amb la crisi de la Covid19 s’ha vist com els edificis hospitalaris, i especialment les UCIs no són espais gens acollidors; les UCIs són espais molt aïllats on no es té percepció del pas del temps, i tot això va en contra d’una experiència positiva de l’usuari.

En Ramon Torrents de l’estudi d’arquitectura PSP, fa temps que treballa en equipaments hospitalaris i en el camp de la neuroarquitectura. La neuroarquitetura és una forma de registrar i mesurar els canvis que l’arquitectura provoca en la persona. Sí, hi ha evidènca científica, l’arquitectura provoca canvis en la persona. I a l’inrevés, per tant, els canvis en la vida de les persones requereixen d’arquitectues diferents que acompanyin i donin solucions a les noves necessitats.

RESIDÈNCIES GERIÀTRIQUES

El cas de les residències geriatriques ha sigut i està sent paradigmàtic, en la situació sanitària que estem vivint. De fet, el model d’habitacions individuals o dobles, de caire hospitalari, i grans espais compartits ja fa temps que s’està modificant cap a residències que es plantegen en diversos grups més reduïts d’usuaris, com si fossin els grup bombolla que s’han plantejat a les escoles. Aquest grup bombolla, més reduït i fàcil de controlar, fa que no sigui necessari confinar, en cas d’emergència, tots els usuaris en minúscules habitacions perquè els espais compartits ho són entre un grup massa gran d’usuaris i no es poden sectoritzar.

ESTUDIS COVID

Ara s’estan començant a fer estudis precisament en casos concrets de contagis de coronavirus. Un estudi en un espai tancat on s’havia produït contagi, va mostrar que el contagi s’havia produït per l’aire condicionat, ja que aquest havia desplaçat partícules de virus cap a altres usuaris. En un altre cas d’un espai tancat, es va comprovar com el contagi s’havia produït per proximitat entre les persones.

Està bé que els canvis es vulguin introduir de manera equilibrada i basats en evidències. Per això es fan els estudis.

Tanmateix, l’higienisme no és una cosa nova. A la segona meitat del segle XIX ja es va començar a veure la relació entre les epidèmies i la insalubritat dels habitatges. L’urbanisme de les ciutats medievals, amb carrers estrets, edificis insalubres i alta densitat de població, era l’origen d’epidèmies i ajudava a la seva propagació. També, en el passat, hem viscut altres crisis sanitàries, la tuberculosi per exemple, que ens han deixat molts estudis i moltes propostes d’espais més saludables. Les àvies sempre ens han recordat la necessitat de ventilar els espais!

Malauradament, els edificis i espais insalubres no són només cosa del passat, sinó que és un tema molt present, des d’infrahabitatges als nostres pobles i ciutats fins als «camps de refugiats» de la propera Grècia... Queda molta feina per a fer.