Explosió de primavera#
Autor: Anna Cunillera. Publicat a: Nova Conca, 10 d'abril de 2020. Temps de lectura: 2'
Des de diumenge passat, els infants poden sortir a passejar una hora al dia, acompanyats d’un adult. Si sou dels afortunats que teniu canalla, espero que hagueu pogut aprofitar algun moment per a sortir a acompanyar-los. Pels nens i nenes és molt important poder sortir a l’aire lliure, encara més per les famílies que s’ha passat setmanes tancades en pisos petits, sense pati o jardí.
Casualitat, aquesta primera sortida coincideix amb la primavera en tota la seva esplendor. Si ens hem pogut endinsar per algun dels camins del voltant del municipi, podem veure les onades que les espigues fan amb el vent, els marges verds dels camins puntejats amb el vermell de les roselles, el blanc de les margarides, el groc dels pixallits, el soroll de les abelles, etcètera. Tot un espectacle de llum i de color.
I no només veiem com la natura s’esbarja i expandeix al seu aire als marges dels camins rurals, no. També la podem veure dins de les nostres viles i ciutats. A Montblanc, per exemple, el turó del Pla de Santa Bàrbara mostra un aspecte ufanós. Altres anys, al voltant de Setmana Santa, els equips de la brigada municipal s’encarreguen de netejar el turó. Aquest any, però, encara no ho han fet. Us convido a passejar-hi relaxadament i amb les mesures de precaució oportunes.
Molt s’ha parlat i escrit aquests dies sobre com el confinament de les persones i l’alentiment o aturada de les activitats econòmiques ha portat unes conseqüències sorprenents, la natura, tant plantes com animals, s’ha obert pas dins els pobles i ciutats, i la contaminació de partícules ha baixat considerablement. S’han vist fotografies d’animals «salvatges» passejant-se pel centre de ciutats, s’han sentit més cants d’ocells que soroll de vehicles.
Aquesta situació excepcional ens mostra de forma clara i inequívoca com l’activitat humana tal i com està plantejada actualment no sembla massa compatible amb la convivència amb la natura. I sens dubte, un entorn on convisquin en equilibri l’artificialitat i la naturalitat és l’objectiu el qual hauríem de voler aconseguir.
Tornant al Pla de Santa Bàrbara, és evident que una rebaixa de la vegetació és necessària de forma periòdica, per higiene i per rebaixar el risc d’incendi, però hi ha moltes maneres de gestionar les zones verdes municipals que no impliquen necessàriament arrassar tot un petit ecosistema, com si anéssim al barber a rapar-nos al zero.
Quan viatjo a altres llocs, m’agrada molt fixar-me en la manera que tenen de gestionar els espais públics. Aquesta gestió, diu molt de la manera de fer de cada lloc. Per exemple, en països de més al nord d’Europa, quan netegen algunes zones verdes urbanes, deixen una àrea sense tallar, de manera que es deixa un espai per plantes i animalons per continuar-hi vivint.
Penso que aquest mètode es podria aplicar també en les nostres zones verdes urbanes, i així poder gaudir de l’estat natural de la vegetació, tant per al nostre gaudi, com per a la supervivència de petits ecosistemes que encara que petits, no deixen de ser menys importants. Necessitem que la natura «natural» recuperi terreny perdut i que penetri i s’infiltri en els nostres pobles i ciutats. Per al nostre bé.